Dunes

Estic segura que molta gent quant sent la música de Lawrence d'Arabia s'imagina mil històries de l'Orient. Què hi haurà que ens fascina tant? Quines històries s'amaguen a dins nostre? Aquí teniu la música amb imatges d'Orient i una possible història. Però n'hi hauria tantes... Espero que trobeu la vostra.

Les estrelles sempre et guiaran, recordava en Farid del seu pare. Però quins estels havia de seguir? Quin camí volia trobar? Tot era sorra, dunes, caravanes, camells. Tot era sempre igual. Les mateixes passes, les mateixes llunes, els mateixos oasis. Anar i tornar sense parar. Silencis llargs durant el dia càlid i sorolls d’animals a les nits gelades. Cada dia es repetia infinitament amb el mateix ordre. Res canviava al desert. Cada gra de sorra semblava estar sempre al mateix lloc.

On eren les lluites tribals? On estaven els cavalls andalusins que corrien com el sol? On es trobaven aquelles aventures que en Farid sempre havia somiat? En Farid s’imaginava estar allà al mig d’una batalla. Trauria el seu sabre platejat, llegat de la seva tribú, i combatria per l’honor dels seus, com si fos el millor guerrer de tots els temps. S’enfrontaria a tot un exèrcit ell sol. Tindria ferides, sang per tot arreu, però esquivaria tots els cops mortals i en el moment que tot semblés perdut, clavaria el punyal a l’enemic i guanyaria amb valentia i saviesa. Tots l’aclamarien, fins i tot aquella princesa tan bella i cobejada per tothom. Però això només eren somnis.

En Farid mirava atentament cada nit les estrelles. Havia après, amb decepció, que el cel només li servia per guiar-se en les dunes. Era important, sí, sense elles no sobreviuria en aquest gran desert, però encara volia més. Per això, mirava i mirava, fins i tot en les nits que passava al seu poble.

Una nit de juliol, la seva tribú es preparava per celebrar l’arribada dels beduins. Havien estat mesos fora i ara tornaven a casa. Les dones no podien deixar de fer zaghareets tota l’estona. Una gran foguera era encesa al mig i tothom ballava i menjava. En Farid no podia. Havia de mirar les seves estrelles. Es va retirar de la festa i se’n va anar amb la seva solitud. Necessitava una resposta. Embadalit, assegut, passava el temps cercant allò que no sabia.

- No totes les estrelles estan al cel

En Farid es va girar lentament. Qui tenia aquella veu tan càlida que l’havia fet estremir? D’on havia vingut? Va sentir que era allò que sempre havia buscat. Davant seu, amb la lluna al darrere que la il•luminava i la feia més gran, estava ella, la seva estrella.

Llir entre cards

Estimada midons,

Avui no us puc escriure un bell poema. El paper tot són esborralls i només puc tintar el vostre nom, donzella que m'heu robat el cor i el pensament. Intento esculpir amb les paraules la millor cançó que s'hagi fet de vós, però la mà erra el meu camí, defalleixo i ploro amargament. Què atura la meva ploma que no us rendeix un homenatge com caldria? És potser la visita del meu mestre, el millor dels trobadors que mai hagi existit, que em frena a continuar perquè al costat seu totes les paraules queden buides i en fujo com el nen que s'escapa del seu pare perquè sap que ha fet quelcom malament? És potser que quan penso en vós la sang em bull tant que em quedo blanc? Potser, segurament, és aquell somriure que em vàreu fer en el ball del comte de Tolosa el que no em deixa seguir. Dia i nit resona en mi aquella melodia i veig amb nitidesa el vostre formós cos dansant amb harmonia.

Us demano excusa, bona dama, pels meus mots i la meva incorrecció de no portar-vos bones de la vostra grandesa i bellesa. El meu joglar està trist perquè no us pot dur cap vers que canti les vostres gentils gràcies i la vostra bondat de totes les senyores del comtat.

Tanmateix, estic sotmès a vós. I ja que no estic al vostre costat, que no us puc veure ni sentir, deixeu-me, encara que sigui per una carta i no amb una rima galant, dir-vos que sóc el vostre humil servidor, que sou la més gentil de totes i el lliri més preciós de tots els lliris. Llegiu la meva carta amb tot el meu amor i tingueu per segur que és franc i honest. Recordeu que només alleugereixo el meu dolor per vós quan us escric i retorneu-me, si Déu vol, una lletra de vós, que serà per a mi aquell bes que tant enyoro i desitjo de vós.

Vós sou el sol que desperta totes les flors i perfuma el meu aire amb una dansa suau i bellíssima.

El vostre trobador que us estima.

Sempre que he escrit un relat al bloc ho he fet sobretot en tercera persona, intentant que fos molt íntim i personal, buscant el fet de deixar-se portar igual que quan s'escolta música o es balla. Avui ho he fet diferent, potser perquè enyoro no haver fet res de trobadors aquest any a l'institut després de tocar-los gairebé cada any. Tampoc parlo específicament de cap ball o dansa, tot i que ho nombro de passada ni tampoc d'un Orient mític. Parlo de la necessitat d'escriure i sincerar-se amb un mateix amb el pretext d'una carta trobadoresca d'un enamorat, seguint, en la mesura que m'és possible, els seus esquemes literaris.

Avui he fet una petita excursió amb dues de les meves zaghareets i els agraixo especialment la tornada, plena de reflexions literàries que trobava a faltar. Elles en diuen freakisme. I aprofitant que els trobadors mai revelaven la identitat de les seves dames, seguiré amb aquest joc amb un missatge especial per a elles. Dama que avui heu somiat amb Irlanda, aquesta és la vostra carta especial per avui, el vostre conte dedicat a vós. Dama que Grècia teniu en el vostre camí, estic segura que vós també sereu aquella dama culta del Renaixement. Moltes gràcies, gentils senyores, per aquest dia.

Estimats lectors, perdoneu-me per tot allò que no s'entengui i sigueu lliures sempre de fer allò que us faci expressar allò que sentiu, ja sigui ballant, escrivint o cuinant.

El cel estrellat

La Via Làctia. Estrelles fugaces. Havia sentit aquestes paraules a les classes de naturals de primària, feia molts anys, quan encara hi havia l'EGB. Com deuria ser la Via Làctea? Com es podia veure? Les estrelles es veien molt minses al seu poble. Només en dies de pluja, quan s'obrien les clarianes, es podian divisar punts molt brillants en el cel.

La Laila sempre preguntava al seu pare què eren. No en treia mai l'entrellat. Galàxies llunyanes, sols, planetes, que havien esclatat milers i milers d'anys, tants que ni el matemàtic més bo del món els podia comptar. Tant era. Les estrelles eren maques igualment i ella les contemplava quan la Lluna era la senyora de la nit.

Un dia, quan ja era més gran i havia abandonat mirar el cel i trobar mil formes a cadascun dels estels, va escoltar la història d'un rodamon que havia visitat molts llocs i que sabia moltíssimes coses. La gent al seu costat feia un silenci sepulcral, com si les seves paraules arribessin a tallar fins i tot els batecs del cor per ser escoltades millor. El viatger parlava i parlava. La Laila s'imaginava en llocs fantàstics, misteriosos, paradisos perduts i la seva ment divagava per països pels quals no n'havia sentit ni a dir el nom. Quan ella ja estava submergida en móns perduts, aquell senyor que havia aparegut del no res, va començar a descriure la Via Làctia i les estrelles fugaces que havia pogut veure al desert del Sàhara. Tot es va aturar. Va recordar els seus estels. En quin moment els havia abandonat? Per què ja no mirava el cel?

Mesos més tard, la Laila era allà, en una nit sense núvols i les estrelles a les seves mans. Havia trobat el seu cel estrellat tan enyorat.

La setmana passada vaig posar un examen als meus alumnes. I com és d'esperar, hi ha una part de redacció que val dos punts [un regal!] amb la condició que havia de ser en 3a persona i versemblant [ja que era el tema a estudiar]. N'hi havia una de molt maca i em va fer pensar quan vam viatjar al Marroc, així que m'he deixat portar i he escrit aquest relat, igual que la dansarina balla millor quan sent la música. Espero que tots els vostres desitjos arribin a les vostres mans, perquè les estrelles -la bellesa- és necessària a les nostres vides

A l'encontre de Sevilla

Cuando me voy de tu lado, mis pasos
son como los del prisionero a quien llevan al suplicio.
Al ir a ti, corro como la luna llena
cuando atraviesa los confines del cielo.
Pero al partir de ti, lo hago con la morosidad
con que se mueven las altas estrellas fijas.
Ibn Hassan de Còrdova

Totes les zaghareets han estat a Andalusia en alguna ocasió. Bé, jo no, tot i que amb la poesia araboandalusí l'he recorreguda amb moltes llunes. I, ara, d'aquí a una setmana trepitjaré la terra d'aquells que em van fer enamorar de l'àrab i les seves poesies. No he pogut trobar el poema que tant em va agradar d'Ibn Hassan de Còrdova, poeta cordovès mort a Sevilla, quan relata les seves enyorances amoroses en la seva estada a València. Potser un altre dia...

Ara ja sé quin llibre portaré -si el trobo- per a l'avió i quin llibre llegiré quan em trobi en algun d'aquells paratges poètics: l'estudi de El collar de la Paloma d'aquest mateix autor. Vaig a Sevilla a ballar amb les meves zaghareets, i també vaig a Sevilla a dansar amb una literatura que em queda molt per aprendre. La pròxima vegada que anem allà demano que sigui Còrdova: continuaríem amb Ibn Hassan i seguiríem amb Lorca.

Muses

Tot just portem encara a la pell el record de l'actuació d'aquest dissabte, com heu pogut llegir més avall. Potser hauria de callar i no dir res. Tanmateix, no sé perquè em ve de gust escriure després de tant de temps sense fer-ho. La feina em va absorvir i sembla que ara tingui una mica més de tranquil·litat -relativa, és clar. O potser no, i tan sols sento a dins meu un desig creixent d'escriure.

Confesso que a vegades he ballat sense tenir en compte que precisament ballava, com si es tractés d'un robot. I no parlo ara de quan sóc la senyora xiclet a les classes perquè ja no em queda força! Confesso que sovint no paro atenció al que estic ballant. Tanmateix, així com ara tinc aquest desig tan intens d'escriure malgrat que el que estigui escrivint no valgui res, confesso que a vegades aquesta intensitat també l'he viscuda en la dansa. Reflexionant sobre el paper -o, més ben dit, la pantalla- crec que potser és millor que aquesta sensació aparegui poques vegades perquè quan l'experimentes, ho vius tot molt més. Hi ha dies que de dins meu surt un desig immens de ballar, de deixar-te anar, d'estar tu sola o amb les teves companyes dansant, creant les teves pròpies històries amb els moviments, sortint des del fons de la teva ànima el teu jo profund.

Avui escric. Però, qui sap, demà potser ballaré amb la mateixa intensitat o més. Suposo que aquest és un dels motius pels quals, tot i no haver-ne estat dotada, m'encanta l'art. Com diuen els poetes, s'ha de treballar i treballar i treballar, però també s'ha de deixar pas a la musa, a la intensitat del moment, a sentir i expressar-te. Deixar pas a la creativitat, a la musa de dansa, a Tersípcore.

Tersípcore, musa de la dansa

Discussió de dansa

- Recorda'm el pas que he oblidat - exigeix la raó.
- Primer, deixa'm tornar a ballar - respon el cor.

Hi ha moments que ens quedem aturats sense poder avançar, quiets, intentant recordar passos, seqüències, ritmes, etc. Potser en aquells moments és quan fa més falta que escoltem el nostre cor, el nostre cos, el nostre interior.

Nou disseny, noves històries

Un dia, el rei demanà al seu visir que li portés, com ja era costum una noia verge. El pobre home va sortir a buscar-la, però com que no en va trobar cap, se'n va anar, temorós d'algun càstig per part del rei, directament cap a casa seva. Aquest visir tenir dues filles d'una rara bellesa. La gran es deia Xahrazad i la petita, Duniazad.

Contaven que Xahrazad era una experimentada lectora, que havia llegit un gran nombre de llibres d'històries, biografies dels reis antics, cròniques de civilitzacions remotes i poesies, moltes poesies. Veient el seu parte trist i amoïnat, li va venir al cap aquest poema:

A qui tingui una pena, digues-li "Les penes no duren,
tal com s'esveneixen els goigs les penes s'esfumen".

Les mil i una nits

La Sònia ha canviat el disseny del nostre bloc i m'encanta! Només veure'l, vaig pensar en les històries màgiques de Les mil i una nits. És per això que no he pogut resistir posar un fragment petit, la primera vegada on apareix Zahrazad, la que amb les seves històries aconsegueix que el rei no la mati. A més, el poema que posa em sembla força suggerent...

Esperem continuar explicant-vos les nostres particulars històries i que en gaudiu moltíssim!!!!!Ah, i no us oblideu de ballar una miqueta!

Petits moments

" Les muntanyes d'Ait N'braou repetien les paraules de la Joana "Sí, la felicitat és això, és això, és això". N'estava convençudíssima i, per uns instants, se sentia bé, feliç. L'Ahmed, assegut, acariciant el doble djembe, intentava negar aquesta realitat. Qui sap, potser sentia massa por de la vida i s'amagava sota una màscara; una màscara que no podia dissimular gaire temps. En el fons, aquelles paraules repicaven massa fort en el seu cap i li venien unes ganes boges de cridar a la vida. El Hassan, com si intuís l'Ahmed, tocava suaument el seu djembe. Cada toc de tambor era una nova alenada, un nou impuls, un nou somriure. La Sònia escoltava els ritmes suaurs i recordava aquella història que la Gemma havia explicat tantes vegades. Les paraules de la Joana es barrejaven amb la música. I malgrat el soroll, tot era silenci.

La lluna semblava il·luminar aquells petits moments d'intromissió. Potser, per això, el M'barak la mirava tant, com si la vulgués agafar i portar-la al seu cor. La lluna, les estrelles, el cel... Petits somnis que es dibuixaven en les mirades silencioses de tots. Sí, potser això era la felicitat."

Si llegiu el bloc de la Sònia, sabreu que durant el nostre viatge hem tingut una sèrie d'amics molt especials, tot, gràcies a la Bea! Un petó molt gran!!!!Faltarien més noms, com ara, el Moha. Un dia ens van preparar una sorpresa i vam anar a dormir a un alberg, en un poble perdut, on no hi havia ni cobertura. Va ser fantàstic. L'endemà vam esmorzar junts a Boulmane i vaig fer aquest petit relat sobre un dels moments que vam viure aquella nit. El vaig escriure amb molt entusiasme. Volia canviar moltes coses, perquè ara el text està més reposat. Però he decidit que no li vull treure l'espontaneïtat d'aquell moment i el vull recordar així, amb les mateixes paraules que el vaig llegir aquell mateix matí, dedicat a tots els meus amics berebers i a la Joana i la Sònia.
I potser us sorprendrà moltíssim. Però al cotxe de la Joana i el Hassan, vam escoltar moltes vegades una cançoneta (d'acord, a petició meva). No té res a veure amb el que segurament us imagineu, però si parlo d'aquesta colla, he de posar aquesta cançó. De camí a aquest poble, vam aturar fins i tot el cotxe per cantar-la ben alt!

Bona REVETLLA DE SANT JOAN

A tots i totes, que passeu una bona revetlla de Sant Joan! Recordeu que avui és una nit màgica!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! Així que demaneu molts desitjos i balleu moltíssim!!!Ah, i mengeu molta coca i beveu molt cava (sense conduir, eh!)!!!!!
A veure si ens expliqueu el que fareu aquesta nit!Nosaltres, us avancem que ballarem molt!!!!

Shai bi na'ana'a

De vegades, ve de gust passejar per Barcelona, pel Raval, prendre un te amb menta (shai bi na'ana'a) a la Rambla sota l'ombreta, continuar caminant com si estiguessis en un altre lloc, dinar a un restaurant "hindú" i acabar la tarda en un sofà vell d'una teteria prenent tes, fumant una shisha de poma i escoltant Fairouz... Simplement, deixar-se portar per les sorpreses del dia i a poc a poc, relaxar-se i riure molt...

Repetim?

Ritmes

Fa temps vaig posar algunes definicions sobre la dansa, seguint la línia del meu estimat mestre Joan Brossa, sense arribar mai a la seva alçada, és clar. He tornat a reprendre el fil i us poso una altra definició de la dansa i, en concret, dels ritmes. Reconec que em porten boja...

Dansa oriental: alliberació del cos.

Parts de la dansa oriental:
1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8
1, 2, 3, 4, pausa, 7, 8
1, 2, 3, 4, pausa, 7, 8
1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8

dum, tec, dum, dum, tec,
dum, tec, dum, dum, tec.

Amb tants números, amb tants dums i tecs, he perdut el ritme.
Ja no sé si l’he de buscar en el meu interior o en la percussió de fora.

La mateixa història

Ja que avui és el dia de la dansa, potser és el millor dia per posar aquest relat. Reconec que aquest cop és més llarg que en altres ocasions. Ho sento. Feia molts dies que era incapaç d'escriure res i, quan, per fi, ho vaig aconseguir, no podia parar. Pel camí, s'han quedat moltes paraules a fora, s'han afegit d'altres i falten encara molts canvis. Sóc conscient del meu costum de fer ràpids els escrits quan, en realitat, necessiten repòs. Aquest cop ha reposat més, però, ni de bon tros, tot el que hauria d'haver-ho fet. Sóc massa impacient. Quan el llegiu, escolteu la cançó de Marco Polo de la Lorena Mckennitt. Aquesta dona sempre m'inspira. No llegiu amb pressa. Deixeu que la mateixa música us guiï, deixant pausa entre paràgraf i paràgraf.

Beni Hassan estava ajagut, acariciant el seu sabre. Presentia que ben aviat el faria servir. Notava com el ferro de l’arma se n’anava escalfant. Era potser aquella la gran batalla que tot home espera? Era aquella lluita la que li donaria glòria i honor per a tota la vida? Beni Hassan així ho esperava i encara estrenyia més fort el seu sabre en el seu pit, com si ell mateix volgués ser l’espasa de l’honor. Jabaleiat veia el seu marit des de la gelosia. Estava preocupada. Les dones sempre estaven preocupades. S’acostaven temps de guerra i ho notava a la pell. El cor li deia que aviat hauria de vestir de negre, que aviat el dol seria una part més del seu cos. S’hi negava. Per què havia d’assumir aquell destí?

Xiun Xan estava encès de ràbia. Cridava. Contestava de mala manera. Com li podien haver fet aquell greuge? Com gosaven dir aquelles mentires contra el seu pare? No es podia quedar com si res. És clar que havia d’acceptar aquell combat. El seu honor s’hi veia en joc! La seva dona se’l mirava amb el cap baix. Si alçava la vista, era una nova batalla, un nou crit. Preferia mirar el seu fill mentre recordava aquell home que un dia havia estimat.

El comte Paolo da Vasco plorava. Mai li havia agradat lluitar. El seu pare sempre el renyava i li deia que no era un bon comte. Havia après algunes estratègies militars, però enfrontar-se a una justa ell sol ja era una altra cosa. Si almenys la lluita tingués lloc en el mar, amb el seu navili, podria vèncer amb facilitat. Però no. Havia de lluitar amb l’espasa a terra. Estava segur que moriria i tenia pànic a la mort. La seva dona brodava mirant el mar. No volia saber cap més història. Li agradava més fantasiejar com el seu comte l’havia rescatat d’un naufragi.

Sempre igual. Joanus, un jove ajudant de Marco Polo, estava fart de veure aquestes històries pels carrers que visitava. Com podia ser que a tots els llocs, malgrat les diferències, la vida dels homes i dones fossin iguals? Havia vist llocs inimaginables, extraordinaris, bells. I, tot i els perills que passaven, ell sempre es quedava fascinat d’aquells nous móns. Però sempre hi havia un home que guerrejava estúpidament i una dona que es quedava amagada en els seus pensaments. De vegades, quan la tristesa era més forta, tancava els ulls. Aleshores, recordava els seus viatges, les meravelles del món, les olors de les espècies, els colors del cel. Lluny, gairebé difós, divisava una noia que ballava lentament, suaument. Una noia que s’expressava, que parlava amb els seus moviments, senyora de si mateixa. Una noia que agafava l’espasa del seu marit i dansava amb ella, sense fer la guerra, en harmonia perfecta. Quan arribava a aquest punt, no podia evitar de fer infinits amb els malucs, com si es deixés portar per una música que no existia, com si volgués ballar amb aquella noia tan llunyana. Era l’única solució que trobava a aquelles lluites inacabables. Dansar i amarar-se de totes les belleses que havia vist. Ballar i sentir com els cossos s’ajuntaven en un gran infinit, sense que cap guanyés a cap, amb una placidesa dolça i suau.

Joanus sempre es despertava del seu somni amb un somriure en la seva mirada, amb la tranquil·litat de les ones que fregaven el seu navili lentament, amb l’olor de la mar que es barrejava amb les olors de la nova terra que trepitjaria. Un nou sospir d’esperança.

Postdata: Aquesta cançó de la Lorena Mckennitt juntament amb una altra d'aquest mateix disc va ser una de les primeres que vaig ballar sola a casa, en la meva intimitat. Aleshores, no tenia música del dansa del ventre i em vaig fer un cd amb algunes cançons del Tall, un fandango enamorat i el disc Book of the secrets d'aquesta autora. Aquesta cançó m'encantava perquè em deixava transportar a llocs màgics, a sentir la dansa com alguna cosa que estava molt a dintre meu. Quan practicava els primers infinits i cercles amb aquesta cançó em sentia màgica i plena de sensualitat. De fet, quan avui l'escolto, no puc evitar de pensar en mil històries i no puc evitar de deixar-me portar per la música.

La "mamma": membre honorífic de les Zaghareets

Si hi ha un membre honorífic a les Zaghareets, aquesta és, sens subte, la mama de la Sònia: la Sra. Encarni. No només assisteix sempre a les nostres actuacions, sinó que ens cus el vestuari amb la seva supermàquina de cosir! Si els acabats dels cinturons són tan perfectes i el llaç aguanta bé es deu a aquesta gran dona! Fins i tot, ha ajudat a fer alguna que altra rasta!

És per això, que ara que ja estem més calmades, hem volgut fer-li aquest petit homenatge al nostre bloc i obsequiar-la amb uns regalets: una planteta molt maca i uns bombonets! Ahir li vam anar a portar, i com podreu veure a les fotos, tot va tenir un recorregut!

La Nur i jo estàvem esperant a baix. La Sònia, que ja ho sabia que li faríem, estava patint perquè havien de marxar i nosaltres no trucàvem a la porta. La Sara, i la seva amiga Elena, per fi van arribar i vam pujar a casa la Sònia. La Sílvia no va poder assistir, però li va enviar un petó ben gran.

Només pujar les escales, quan ja faltaven els últims esglaons, la Sònia ens va obrir la porta amb un somriure ben gran, i amb la seva mirada, em deia: "Com em facis una foto i la publiquis, et mato." Sorry, nena! Ho havia de fer!

Les altres tres tot just sortien de l'ascensor quan ja havia fet la primera foto, de manera que les vaig poder enxampar de ple! Estaven contentes, suposo perquè la Sònia se la veia tan feliç

que ens encomanava el seu entusiasme!

Quan vam entrar, la mare de la Sònia estava posant-se guapa, així que vam tenir temps de deixar ben posadets els nostres regalets a sobre de la taula. Fins i tot, vam apartar una planta que tenia que s'assemblava molt a la nostra!

La seva cara quan ens va veure allà totes juntes esperant-la va ser de sorpresa! "Què deuen fer aquestes, noies?"

Li vam donar les gràcies per tot el que havia fet!!!!!!! Li va encantar la planta i va obrir els seus bombonets. Avui la Sònia ens ha dit pel tren que li havia agradat molt i ens n'alegrem moltíssim!

Ara, només queda tornar a dir MOLTES GRÀCIES PER TOT, per fer els acabats de la roba i cosir-los tan bé, per fer rastes, pels seus pastissos i per obrir-nos sempre les portes de casa seva, que ja ens deu tenir avorrides. Una menció molt especial i amb molt de "carinyo" al pare de la Sònia, que sempre ens porta a tots els llocs i ens grava en vídeo! A tots dos, MOLTÍSSIMES GRÀCIES!

Ah, i aprofitant que diumenge és l'aniversari de la "mamma" oficial del grup, MOLTES FELICITATS!!!!!!!!!!!!!!!!!!

ENCARNI, GRACIAS POR TODO!

Mil gràcies!

Aquests dies estem rebent ànims de molta gent per a l'actuació d'aquesta nit a la sala Sutton (no hay nervios!!!!!). Les apsaras, les alumnes de la Sònia, companyes del món de la dansa, les Hydrus que ho estan organitzant tot, bloggeres, els companys d'estudis i de feina, la família, els amics, etc... A tots i totes vosaltres MOLTÍSSIMES GRÀCIES per donar-nos ànims, per confiar en nosaltres, pel vostre suport. Per a les Zaghareets, és un orgull tenir-vos com a companys i coincidir en el nostre viatge particular de la dansa.

MOLTÍSSIMES GRÀCIES!!!!!!!!!

Traducción breve: Gracias a todo el mundo que estos dias previos a la actuación de la Sala Sutton en Barcelona no estáis dando ànimos y apoyo. Para nosotras, es un orgullo teneros como compañeras y nos es muy importante que estéis allí con nosotras. Muchísimas gracias!

Temps era temps, un geni i un home...

Una vegada, un geni va decidir que volia sortir de la seva llàntia per veure món, saber per què els homes desitjaven el que li demanaven i sentir-se home. Però, és clar, primer havia de trobar algú que li concedís aquest desig. Heus aquí que per aquelles contrades i dies hi havia un home, cuiner al palau del califa, que sempre somiava amb altres móns, amb ser un gran soldat i sultà amb poders que el feien únic, que el feien ser el millor de tots. Però, és clar, no era cap geni per fer realitat el seu desig. Temps era temps, que un geni i un home buscaven la manera de trobar-se per fer realitat els seus desitjos, però, és clar, mai es van escoltar. Estaven massa obsessionats per fer-los complir. Llàstima, tan a prop que eren!

Però què és la dansa?

La dansa és sentiment; la dansa és una tragèdia que has de fer viure a l’espectador; la dansa és màgica; la dansa és per a tu; la dansa és tècnica; la dansa és esforç; la dansa és virtut; la dansa és necessària per al teu cos; la dansa és seducció; la dansa és diversió; la dansa és religió! Jo encara ballo per saber què és la dansa. Però els moviments em deixen al mateix lloc. Aixeco el braç, moc el maluc cap a la dreta, torno a baixar el braç i la cama se’n va a l’esquerra. No avanço en les meves deliberacions.

Guerra o dansa?

És clar, ara entenc perquè la meva àvia em diu que no sap ballar. La guerra els va prohibir d’anar a estudi i reprimir els sentiments i mostres de felicitat. Tanmateix, com és que tinc la creença que en sap més que jo? Patir una guerra i, encara més, una postguerra no és dansar en la supervivència?

Coreografia: definició

Dansant a casa he topat amb la paret. M’he fet mal. El braç el tenia ressentit. Em costava aixecar-lo i moure el vel. Maleïda coreografia!

Ser

- Has de ser una ona, has de ser un arbre, has de ser un sol, has de ser un ocell, has de ser una serp, has de ser!!!
- I no puc ser jo quan ballo?

Llavis

Després de l’espectacle, la Sumeia no volia tornar a casa. Alguna cosa la feia quedar-se en aquella sala. Les altres van recollir el vestuari i començaren a desfilar. Estaven molt cansades. - Què tens Sumeia? L’actuació ha anat bé! No siguis tan dura amb tu! Va, anem a celebrar-ho! - Sí, ha estat genial! Però…mira… tinc ganes de quedar-me una estoneta més. No sé…
- Segur que estàs bé?
- Sí, sí, sí, aneu, aneu! 10 minuts i marxo! Estareu al bar turc, oi?
- Sí, és clar!

Tanmateix, la Sumeia pensava estar més de 10 minuts. Tenia una sensació estranya. No sabia com descriure-ho. Només estava convençuda que s’havia de quedar allà, tranquil·lament, amb una copa a la mà mentre contemplava l’escenari que minuts abans l’havia acollit. Va deixar la bossa al vestuari i es va asseure en un racó de la barra d’aquell local. Estava allunyada de la gent que mirava atenta el següent espectacle. A poc a poc, mentre girava la canya del seu mojito, va alçar els ulls per observar el públic de la sala. Un silenci escrupolós regnava en la mirada dels espectadors mentre la boca s’obria d’admiració i la respiració era lenta i sostinguda per fer el mínim soroll. Què era allò que feia que la gent estigués d’aquella manera?

Encuriosida i portada per la inèrcia, va mirar l’escenari. Un encantador de serps tocava la seva flauta mentre la bèstia s’enfilava pel seu cos. Mai li havien agradat aquella mena d’espectacles. Bé, de fet, mai havia pensat que en veuria cap. Les notes, el moviment, els colors, les llums, els ulls verds de l’encantador van dominar la ment de la Sumeia. Es va transportar a l'Índia, vestida com les orientals, envoltada d’encens, lotus, flors i aquell encantador de serps, el seu encantador. Junts descobrien nous móns. Ella tenia més força, es deixava portar, es deixava estimar i estimava amb tots els sentits. Una suor li recorria pel cos.

Una de les companyes estava inquieta. Havia passat més de mitja hora i la Sumeia no apareixia. Va decidir anar a buscar-la. Després de caminar molt ràpidament, va entrar al local i també es va sentir mig hipnotizada per aquella música i aquelles llums de colors tan místiques que es barrejaven amb el fum de l’encens. Després d’aquella sacsejada que la va fer aturar i quasi oblidar el que venia a fer, va girar la vista des de la mateixa entrada. No la divisava entre les butaques dels espectadors, és clar, que, també, hi havia massa foscor. Va anar els vestuaris i no hi era. Només quedava la seva bossa. Això volia dir que encara estava en aquell local. Va sortir disposada a buscar-la entre les butaques de la sala. Quan estava a punt de començar a passar pel passadís de l’última fila, una expiració general del públic la va tornar a paralitzar. No sabia què passava. Va aixecar el cap i va veure la Sumeia, asseguda a la barra, tocant-se els llavis pel que havia fet aquell encantador. Tothom estava bocabadat. Fixant-se més en la seva amiga, va contemplar uns llavis totalment sensuals, tocats amb delicadesa, amb tendresa. Uns llavis desitjosos de fer-se estimar fins l’últim extrem per aquell encantador d’ulls verds. Va mirar cap a l’escenari i va notar que l’encantador de serps desgustava aquells llavis amb els seus ulls verds. No feia falta cap paraula.

Bé, habibati, et devia aquesta història des de feia mesos, quan et vaig fer aquesta foto. En aquell dia al nostre bar turc la història no era aquesta, però ja saps que sóc molt mentidera! Aquest és el meu petit homenatge per la feina que fas al nostre grup! (un altre dia, ja dedicaré a la resta de components perquè també sou fantàstiques i feu un munt de cosetes per al grup!) Ja sé que la història no és molt bona, però vaja espero que ben aviat descobreixis aquest home que sigui ben teu, que sigui com tu desitges que sigui. I, bé, a tots i a totes, espero que si encara no el teniu o la teniu, arribi ben aviat. I els que tingueu parella que gaudiu molt cada dia, aprenent a descobrir-vos a cada minut!

Un petó ben fort a totes les zaghareets, a totes les ballarines i a tothom!!!!Que aquestes festes us portin molts petons afectuosos i plens d'amor i alegria!!!