Cròtals
Cròtals
Perduda al mig de Khan el Khalili, un dels mercats més grans
de la ciutat del Caire on és impossible recordar on està cada botiga perquè és
un laberint, la Mariam va trobar, en un racó amagat en què gairebé no havia
llum, els cròtals.
Des que havia arribat
a Egipte buscava aquell petit instrument musical que havia conegut a les classes
de dansa oriental. N’havia vists de petits, grans, mitjans, platejats, daurats.
Però cap era el que buscava. Sonaven massa fort, massa estridents, massa poc. Pesaven.
No es notaven. S’aguantaven poc i queien o bé el contrari, no es podien treure
dels dits. Cap era el que buscava. Ella volia els que havia portat un dia la
professora, uns cròtals que sonaven bé només d’ajuntar les mans encara que no
se sabessin tocar.
Però allà estaven, en aquella botigueta. No els havia tocat,
però només amb la vista va saber que eren aquells. Després de dies buscant-lo,
els havia trobat. El botiguer va clissar de seguida que la Mariam volia
comprar-los i, amb una gentilesa i avidesa que només tenen els mercaders àrabs,
va atrapar-la amb una cantarella que posava pels núvols aquells petits cròtals.
Semblava com si fossin els cròtals d’una gran faraona egípcia, o més, com si
haguessin estat creats des del principis i fossin tan màgics i especials que no
es podien deixar escapar. El botiguer, quan ja tenia pràcticament convençuda la
Mariam per comprar aquells cròtals que ella mateixa desitjava, es va acostar a
poc a poc i, amb una veu baixa i càlida, va posar els cròtals als dits de la
noia molt suaument.
-Apreta, ajunta les mans i
sentiràs la música dels faraons.
La Mariam, quasi en un altre món, va obeir aquella ordre i
va reafirmar el que el cor ja li deia. Aquells eren els seus cròtals, els que
havia estat buscant. Va sentir un plaer intens, com aquell que acaba de complir
un somni de fa temps. Un plaer que venia de dins. Un èxit profund i intern.
En aquell moment de glòria, que el comprador coneixia
perfectament, va anunciar el mòdic preu dels cròtals. Barat o car, tant se val.
La Mariam, amb cara més de satisfacció i amb un somriure de dona forta, va dir
-No, no els vull
El botiguer va entendre que era una decisió que no podria
canviar, però estava desconcertat. Havia vengut des de tants anys que sabia qui
volia comprar, quan pagarien, què agafarien. Igual que sabia quan no podia
insistir més. Tot i així, s’havia quedat sorprès i no ho entenia. Potser ni la
Mariam mateixa entenenia aquella decisió –val a dir, gens transcendental–. Potser
en el fons no havia anat a comprar cap cròtal, no en buscava cap de genuí,
perquè tots són iguals malgrat tinguin formes i sons diferents. Potser el que
buscava era a ella mateixa i, durant uns instants, s’hi havia trobat. Tant és. Això
només ho sabia ella… o ni això.
.jpg)
