Estic segura que molta gent quant sent la música de Lawrence d'Arabia s'imagina mil històries de l'Orient. Què hi haurà que ens fascina tant? Quines històries s'amaguen a dins nostre? Aquí teniu la música amb imatges d'Orient i una possible història. Però n'hi hauria tantes... Espero que trobeu la vostra.
Les estrelles sempre et guiaran, recordava en Farid del seu pare. Però quins estels havia de seguir? Quin camí volia trobar? Tot era sorra, dunes, caravanes, camells. Tot era sempre igual. Les mateixes passes, les mateixes llunes, els mateixos oasis. Anar i tornar sense parar. Silencis llargs durant el dia càlid i sorolls d’animals a les nits gelades. Cada dia es repetia infinitament amb el mateix ordre. Res canviava al desert. Cada gra de sorra semblava estar sempre al mateix lloc.
On eren les lluites tribals? On estaven els cavalls andalusins que corrien com el sol? On es trobaven aquelles aventures que en Farid sempre havia somiat? En Farid s’imaginava estar allà al mig d’una batalla. Trauria el seu sabre platejat, llegat de la seva tribú, i combatria per l’honor dels seus, com si fos el millor guerrer de tots els temps. S’enfrontaria a tot un exèrcit ell sol. Tindria ferides, sang per tot arreu, però esquivaria tots els cops mortals i en el moment que tot semblés perdut, clavaria el punyal a l’enemic i guanyaria amb valentia i saviesa. Tots l’aclamarien, fins i tot aquella princesa tan bella i cobejada per tothom. Però això només eren somnis.
En Farid mirava atentament cada nit les estrelles. Havia après, amb decepció, que el cel només li servia per guiar-se en les dunes. Era important, sí, sense elles no sobreviuria en aquest gran desert, però encara volia més. Per això, mirava i mirava, fins i tot en les nits que passava al seu poble.
Una nit de juliol, la seva tribú es preparava per celebrar l’arribada dels beduins. Havien estat mesos fora i ara tornaven a casa. Les dones no podien deixar de fer zaghareets tota l’estona. Una gran foguera era encesa al mig i tothom ballava i menjava. En Farid no podia. Havia de mirar les seves estrelles. Es va retirar de la festa i se’n va anar amb la seva solitud. Necessitava una resposta. Embadalit, assegut, passava el temps cercant allò que no sabia.
- No totes les estrelles estan al cel
En Farid es va girar lentament. Qui tenia aquella veu tan càlida que l’havia fet estremir? D’on havia vingut? Va sentir que era allò que sempre havia buscat. Davant seu, amb la lluna al darrere que la il•luminava i la feia més gran, estava ella, la seva estrella.
