Muses

Tot just portem encara a la pell el record de l'actuació d'aquest dissabte, com heu pogut llegir més avall. Potser hauria de callar i no dir res. Tanmateix, no sé perquè em ve de gust escriure després de tant de temps sense fer-ho. La feina em va absorvir i sembla que ara tingui una mica més de tranquil·litat -relativa, és clar. O potser no, i tan sols sento a dins meu un desig creixent d'escriure.

Confesso que a vegades he ballat sense tenir en compte que precisament ballava, com si es tractés d'un robot. I no parlo ara de quan sóc la senyora xiclet a les classes perquè ja no em queda força! Confesso que sovint no paro atenció al que estic ballant. Tanmateix, així com ara tinc aquest desig tan intens d'escriure malgrat que el que estigui escrivint no valgui res, confesso que a vegades aquesta intensitat també l'he viscuda en la dansa. Reflexionant sobre el paper -o, més ben dit, la pantalla- crec que potser és millor que aquesta sensació aparegui poques vegades perquè quan l'experimentes, ho vius tot molt més. Hi ha dies que de dins meu surt un desig immens de ballar, de deixar-te anar, d'estar tu sola o amb les teves companyes dansant, creant les teves pròpies històries amb els moviments, sortint des del fons de la teva ànima el teu jo profund.

Avui escric. Però, qui sap, demà potser ballaré amb la mateixa intensitat o més. Suposo que aquest és un dels motius pels quals, tot i no haver-ne estat dotada, m'encanta l'art. Com diuen els poetes, s'ha de treballar i treballar i treballar, però també s'ha de deixar pas a la musa, a la intensitat del moment, a sentir i expressar-te. Deixar pas a la creativitat, a la musa de dansa, a Tersípcore.

Tersípcore, musa de la dansa