El silenci de ballar

"Quatre passos en punta al davant. Mires el públic i somrius. Tornes cap enrere amb el mateix pas. Infinits a la dreta. Infinits a l’esquerra. T’agafes els cabells de manera molt sensual i baixes. Puges amb contracamell. Ai, potser no era així. No. Segur que són infinits primer a l’esquerra i després a la dreta. Sí? Vols dir? No ho sé. Què m’és dóna! Què vols dir amb que què m’és dóna?"
Quan va sonar la música, va deixar de pensar. Sabia que si ho feia, ho espatllaria tot. No les tenia totes. Dubtava i mirava el reflex de les ombres les seves companyes que estaven més endavant per si havia d’aixecar el braç o no. Però, mentre ho feia, comprovava que els passos eren els mateixos, potser amb petites diferències que en aquells moments quedaven dissimulades. Va recordar que havia de mirar el públic per somriure’l, però també per fer-lo emocionar amb cada moviment. Va aixecar el cap i els va veure. Estaven allà, immòbils, fent un mig cercle i mirant atentament. "Quin silenci".
Aleshores, va tornar a notar, igual que el principi, que el terra era calent i que la llum de l’escenari reflectia sobre els seus cossos i semblava com si fóssim més gran. Es va sentir més petita. "Què faig jo aquí? Gemma, Gemma. La pista és calenta. Semblo una ballarina de veritat. No. Què dius! Ai, deixa’m".
Va deixar de ser la Gemma més tancada. Va sentir la màgia del moment i, malgrat que tenia por a equivocar-se, se sentia lleugera, còmoda i feliç. No volia que s’acabés.
"Ui, el vel. La Sònia ja m’ha picat l’ullet. La Georgina ja es tomba. Què diu la Sònia?. I la Maria Teresa, on és? Ah, aquí. Corre, posa’t al seu darrere que la Maria Ángeles ja és a punt de fer la volta. Per què avui aquest vel no cau bé? Per què pesa tant? Ostres, s’ha acabat."
Es van treure els mocadors i van deixar el vel al terra. Van tornar al seu escenari de terra tan espaiós i es van tornar a preparar per quan sonés les primeres notes de la cançó del gat. Ara, tot era més fàcil. La coreografia ja no era un pes. Ara, només volia tenir aquella sensació que li recorria tot el cos i que la feia sentir tan especial.
"Oh, els zaghareets! Ben fort! Puja la veu, punyetes, que no et senten. Mira, ja vénen. La Sílvia i la Sara. Ja veig l’Ana. La Núria, la Tere. Què bé! La formació que ja comença!"
Totes les noies de tribal van ballar amb les contrasenyes. Des de dins de la mitja lluna, només hi havia alegria i força. Ningú volia parar i, menys, després de fer els últims zaghareets i donar-se totes juntes les mans per acomiadar-se del públic i, molt egoistament, d’una sensació que les feia sentir úniques.
La Sònia segur que farà aquelles cròniques tan maques que escriu –sobre l'actuació d’ahir– i que tots hem enyorat aquests dies que ha estat a fora perquè són un plaer llegir-les. Jo només he volgut dibuixar alguns moments de la nostra actuació d’ahir, de com em sentia en aquell moment i com ho veia tot. És molt subjectiu i he volgut "imitar" l’estil indirecte lliure. Naturalment, que aquí no hi és tot i, que en aquells moments, vaig sentir més coses i, fins i tot, les vaig notar de manera diferent a com les recordo avui. Diuen que la memòria sempre reelabora els fets. Per sort, ha quedat un record bo i sensacional, que amb el pas dels dies, crec, que es farà més dolç.
Un petonet molt gran a les meves nenes i a totes les tribaleres.