Li cremaven els peus. El terra s’havia convertit en un braser, un braser abrupte i amb un foc ardent que feia que plorés del patiment, de l’esforç de girar, de moure’s amb una perfecció infinita que l’augmentava la vibració d’uns músics que tocaven de lluny. Tanmateix, també era un braser que l’alimentava, que li donava la força per arribar al cel, per somriure i gaudir d’aquells moments tan durs.
De sobte, enmig de la foscor i del silenci de la nit, va sentir unes notes suaus i lentes. El ritme del seu cos va canviar. Tenia por de parar. Estava extasiada. No sabia com alentir el batec del seu cor. Mentre els braços s’ondulaven i el cos voleiava, va decidir aturar-se de cop. Va mirar les seves companyes i la immensitat de la nit; va escoltar la petita ràfega de vent i la vibror de la música; va olorar el terra calent i la suor del seu cos que amarava felicitat; va degustar l’energia de la terra i els plors que desprenia; va palpar i acariciar la seva dansa. Aleshores, en aquell precís instant en què tot va quedar congelat, va comprendre qui era: una espurna de llum que tenia ganes de viure, de sentir, de ballar amb les estrelles tenint els peus ben a terra. Va deixar anar una llàgrima. Havia vist la bellesa de la vida.
Bé, no sé per quin motiu, però avui tenia ganes d’escriure. Així que mentre feia comunicats d’accident al despatx, he començat aquest petit relat. Ja sé que sempre faig el mateix: una visió molt introspectiva, molt típica de la literatura del segle XX. Ho sento. La meva formació literària no em permet anar més lluny. Demano perdó per les meves paraules, però resulta que fent aquesta mena d’exercicis, t’adones que expressar els sentiments és realment un art, sigui en literatura, sigui en dansa. Només volia posar sensacions, però em mancaven les paraules. Només volia posar moviments en el ball, però em faltava expressió i sentiments.
Una vegada vaig escoltar algú que deia que només havia aconseguit parar tres cops i observar realment el moment, el que passava, des d’un altre prisme. Aquell moment havia estat màgic i brutal. Al setembre vam escoltar els gitanos del Rajhastán, que en alguna ocasió ja hem parlat en el blog. A la segona actuació que vam anar, de sobte, no sé ben bé per què, també em vaig aturar i vaig contemplar la cara extasiada de la gent, la bellesa d’aquella música que arribava al fons de tot. Va ser magnífic. He volgut transmetre, doncs, aquest moment, aquell dia que de sobte ens parem i ens adonem que, en el fons, el món és tan bell i tan perfecte que fa plorar d’alegria. Espero que la música i la dansa que portem tots a dintre nostra us faci viure aquests moments de bellesa, ja que surten de molt endins, del més interior que tenim i que hem oblidat. Gaudiu d’aquests moments i si cal plorar, ploreu.
