Mirades

A poc a poc s’havien allunyat de les tendes. Ja només s’escoltaven algunes notes dels tambors més greus i els zaghareets d’algunes dones que cridaven d’alegria per la tornada dels seus homes.
Intentaven reduir les distàncies entre els dos, però la por ho evitava. A la fi, ella ja no podia recular més. Estava envoltada de palmeres i plantes que li impedien anar més lluny. Ella es va quedar parada i ell es va acostar. No sabien a on mirar. Els feia vergonya entrar en contacte amb els ulls de l’altre, però, tanmateix, volien endinsar-s’hi, volien trobar-se junts i ser com els amants de les històries que havien sentit de petits.
El cor els bategava. Mai havien estat tan a prop l’un de l’altre i completament sols. Se sentien despullats i miraven al terra.
Amb una tremolor a la veu, ell va alçar el cap i li va recitar una poesia d’amor que havia après d’un vell savi. Ella es va envermellir molt més i va enfonsar més el cap. Ell, aleshores, va quedar-se mut. Tenia por de tornar a dir alguna cosa que empitjorés la situació, així que va decidir tapar-se la boca amb el seu mocador.
Els segons passaven a ritme de minuts i el silenci es va anar fent més present. De tant en tant, aixecaven el cap per veure l’altre, però quan intuïen que serien agafats, el baixaven ràpidament. Finalment, la lluna va voler que els dos joves alcessin la mirada al mateix temps i els seus ulls es trobessin. En aquell moment, els seus cossos van tremolar. Portats pel cor i per un sentiment que no havien experimentat mai, es van quedar un estona quiets mirant-se sense dir res mentre començaven a entendre que s’estimaven. Encara s’escoltava algun zaghareet.

No és que sàpiga dibuixar, però des de que vaig anar a Tuníssia que feia esbossos d'aquest bereber. A poc a poc, al despatx vaig recrear aquesta escena. Avui he decidit posar-hi la lletra d'una vegada. Però, vaja, la història és vostra i la podeu crear com volgueu; ara, això sí, sempre que soni algun zaghareet.