Pàgines

29 d’abril 2008

La mateixa història

Ja que avui és el dia de la dansa, potser és el millor dia per posar aquest relat. Reconec que aquest cop és més llarg que en altres ocasions. Ho sento. Feia molts dies que era incapaç d'escriure res i, quan, per fi, ho vaig aconseguir, no podia parar. Pel camí, s'han quedat moltes paraules a fora, s'han afegit d'altres i falten encara molts canvis. Sóc conscient del meu costum de fer ràpids els escrits quan, en realitat, necessiten repòs. Aquest cop ha reposat més, però, ni de bon tros, tot el que hauria d'haver-ho fet. Sóc massa impacient. Quan el llegiu, escolteu la cançó de Marco Polo de la Lorena Mckennitt. Aquesta dona sempre m'inspira. No llegiu amb pressa. Deixeu que la mateixa música us guiï, deixant pausa entre paràgraf i paràgraf.

Beni Hassan estava ajagut, acariciant el seu sabre. Presentia que ben aviat el faria servir. Notava com el ferro de l’arma se n’anava escalfant. Era potser aquella la gran batalla que tot home espera? Era aquella lluita la que li donaria glòria i honor per a tota la vida? Beni Hassan així ho esperava i encara estrenyia més fort el seu sabre en el seu pit, com si ell mateix volgués ser l’espasa de l’honor. Jabaleiat veia el seu marit des de la gelosia. Estava preocupada. Les dones sempre estaven preocupades. S’acostaven temps de guerra i ho notava a la pell. El cor li deia que aviat hauria de vestir de negre, que aviat el dol seria una part més del seu cos. S’hi negava. Per què havia d’assumir aquell destí?

Xiun Xan estava encès de ràbia. Cridava. Contestava de mala manera. Com li podien haver fet aquell greuge? Com gosaven dir aquelles mentires contra el seu pare? No es podia quedar com si res. És clar que havia d’acceptar aquell combat. El seu honor s’hi veia en joc! La seva dona se’l mirava amb el cap baix. Si alçava la vista, era una nova batalla, un nou crit. Preferia mirar el seu fill mentre recordava aquell home que un dia havia estimat.

El comte Paolo da Vasco plorava. Mai li havia agradat lluitar. El seu pare sempre el renyava i li deia que no era un bon comte. Havia après algunes estratègies militars, però enfrontar-se a una justa ell sol ja era una altra cosa. Si almenys la lluita tingués lloc en el mar, amb el seu navili, podria vèncer amb facilitat. Però no. Havia de lluitar amb l’espasa a terra. Estava segur que moriria i tenia pànic a la mort. La seva dona brodava mirant el mar. No volia saber cap més història. Li agradava més fantasiejar com el seu comte l’havia rescatat d’un naufragi.

Sempre igual. Joanus, un jove ajudant de Marco Polo, estava fart de veure aquestes històries pels carrers que visitava. Com podia ser que a tots els llocs, malgrat les diferències, la vida dels homes i dones fossin iguals? Havia vist llocs inimaginables, extraordinaris, bells. I, tot i els perills que passaven, ell sempre es quedava fascinat d’aquells nous móns. Però sempre hi havia un home que guerrejava estúpidament i una dona que es quedava amagada en els seus pensaments. De vegades, quan la tristesa era més forta, tancava els ulls. Aleshores, recordava els seus viatges, les meravelles del món, les olors de les espècies, els colors del cel. Lluny, gairebé difós, divisava una noia que ballava lentament, suaument. Una noia que s’expressava, que parlava amb els seus moviments, senyora de si mateixa. Una noia que agafava l’espasa del seu marit i dansava amb ella, sense fer la guerra, en harmonia perfecta. Quan arribava a aquest punt, no podia evitar de fer infinits amb els malucs, com si es deixés portar per una música que no existia, com si volgués ballar amb aquella noia tan llunyana. Era l’única solució que trobava a aquelles lluites inacabables. Dansar i amarar-se de totes les belleses que havia vist. Ballar i sentir com els cossos s’ajuntaven en un gran infinit, sense que cap guanyés a cap, amb una placidesa dolça i suau.

Joanus sempre es despertava del seu somni amb un somriure en la seva mirada, amb la tranquil·litat de les ones que fregaven el seu navili lentament, amb l’olor de la mar que es barrejava amb les olors de la nova terra que trepitjaria. Un nou sospir d’esperança.

Postdata: Aquesta cançó de la Lorena Mckennitt juntament amb una altra d'aquest mateix disc va ser una de les primeres que vaig ballar sola a casa, en la meva intimitat. Aleshores, no tenia música del dansa del ventre i em vaig fer un cd amb algunes cançons del Tall, un fandango enamorat i el disc Book of the secrets d'aquesta autora. Aquesta cançó m'encantava perquè em deixava transportar a llocs màgics, a sentir la dansa com alguna cosa que estava molt a dintre meu. Quan practicava els primers infinits i cercles amb aquesta cançó em sentia màgica i plena de sensualitat. De fet, quan avui l'escolto, no puc evitar de pensar en mil històries i no puc evitar de deixar-me portar per la música.

4 comentaris:

Sònia... no tan fiera... ha dit...

Molt maco nena... crec que aquest és un dels millor dies per publicar-ho...

Buset!

Anònim ha dit...

Jolín, qué bonito...

Tanit ha dit...

Qué bonic, el relat i la cançó, totes dues coses.

Petonets ballarina!!

Georgina ha dit...

Què guai, he fet el q deies de llegir amb la música i m'ha coincidit quan ha cantat la noia just amb el moment en què parles de la noia q es mou, ha quedat clavat jeje La veritat és q la música ajuda molt a visualitzar-lo i m'imaginava els plans com si estigués filmant una peli i a cada un dels personatges!
Gràcies per compartir aquests sentiments amb nosaltres!