Évora

-No, no, no. Smith va fer una rematada de collons!Luois no li arriba...
-I ara!
-Què sí!El que passa és que tu ets un nostàlgic!
-Què nostàlgic i què pamplines!Tu no saps ni el que dius!Oi, John? John!!!
-Eh? Sí, tens raó- va dir en John.
En John no sabia de que parlaven. Havia escoltat algunes paraules de futbol. Futbol? Què m'importa ara a mi! Subjectava amb força el coll de la copa. La mirava com si el còctel li pugués donar la solució, com si esperés que, de sobte, per art de màgia aparegués de la copa la noia que feia uns minuts havia vist. Sentia aquella música i el moviment de la copa dibuixava l'arc que la noia havia fet amb el seu tors. El cabells li flotaven. Quina cabellera més llarga. Si li pugués olorar els cabells un instant, si li pugués agafar les mans, besar-li el coll. No puc. Què volen aquests pesats? Per què em criden: John, John, John. Ni John ni òsties. Jo només la vull a ella, als seus moviments.
En John es maleïa perquè no sabia què li passava. Un sentiment agredolç li recorria tot el cos. Per què carai havia anat a parar en aquell bar oriental si ell mai havia tingut gust per tot allò que provenia d'Orient? La Susy deia que li aniria bé canviar d'ambients i que aquell bar era genial perquè feien, fins i tot, espectacle. En John només volia una nit de sopar de parelles tranquil: noies parlant de moda i ells parlant de futbol amb la seva cerveseta a la mà. Ara no es podia treure del cap aquella música ni molt menys aquell somriure que li havia dedicat la ballarina. Almenys això li havia semblat.
Ella no era com les altres. No. No duia monedetes ni penjolls estranys. Tan sols una faldilles vermelles enormes i un top. Un mocador ben lligat i alhora ample, mig granatós, cenyien la seva cadera. Quan donava un cop de cadera, semblava que sortissin notes de poesia. Amunt, avall, al costat. Tan era. Les movia per on ella volia moure-les, dominant en tot moment el seu cos.
En John s'havia enamorat. No. Pitjor. Perdut, encisat. Havia estat víctima d'un embruix que el desbordava a la passió. Ell no sabia ballar, més bé, feia riure cada cop que ho havia intentat amb la seva Susy. Què patètic que sóc!Un desastre. En aquells moments, però, un fort desig l'empenyia. La seva ballarina era la seva dama, la seva princesa, la seva reina, la seva sultana. La pista era d'ells. Els moviments sinuosos s'igualaven, contracamell versus camell. Braços de serp que s'entrelligaven. Voltes i cercles que topaven sempre amb les seves mirades fulminants. Els ulls de la noia el despullaven al so d'aquell tango oriental. El tango a Évora. Era aquest el seu nom? Tant li era perquè per ell era Évora.
-John!Què et passa??!!Escolta, tampoc n'hi ha per tant. Fes un esforç per un dia.
-No, sí...jo estic bé.
-Au, va! N'estic farta.
A dins del seu cap només resonava el seu tango. Evoca la seva Évora. Évora, Évora...

Volia posar el videoclip on surt la Lorena Mckennitt, l'autora d'aquesta cançó, però al final surt com contesta unes preguntes i no m'ha semblat apropiat. Aquest videoclip potser és força cursi, a excepció, potser d'algunes imatges de roses maques i de les parelles de tango que apareixen. N'hi ha una que recorda a una ballarina oriental. Tant és. L'objectiu era que es llegís el text mentre s'escolta la música. No sé si això serà possible. Espero que sí.
El text va d'un cantó a un altre. No he separat quan el narrador cedeix la veu al protagonista en el mateix relat, fent ús de l'estil indirecte lliure. M'ha semblat que així tenia més força. Tant és. Sigui com sigui només volia evocar a tot allò que passa per la nostra ment quan veiem una ballarina amb una música que ens agrada. Segur que ens imaginem mil històries, totes esplèndides si les puguéssim explicar tot just quan s'ha acabat el ball. O segur que apareix dins el nostre interior mil desitjos de com ens agradaria ser. Som protagonistes, per tant, del ball i, potser, això és el que fa tan especial la dansa: fins i tot, deixar formar-ne part a aquell que no la balla.