Tropicana

Viatges a fora, però la dansa la portes a dins de manera que quan vas a l’estranger no pots evitar fer una mirada a la seva forma de ballar. Aquesta mirada no podia faltar en un país com Cuba. Tots tenim al nostre imaginari cubans guapos que van seguint el ritme dels músics del carrer o les ballarines del Tropicana, gairebé mig nues, que ballen amb plomes i bruses amb molts colors. Cuba és així. Pots trobar música a qualsevol cantó, pots trobar ballarins a tots els racons.

Ara bé, la forma de ballar no té res a veure amb l’oriental. Són els reis dels balls de saló, de ballar amb parelles. A L'Havana vaig poder veure un espectacle tipus Tropicana al Cabaret Parisean de l’Hotel Nacional. Un espectacle amb menys capacitat que el mític Tropicana, però cobert i també encantador. Les ballarines, noies superprimes i jovenetes, es movien d’un cantó a un altre de l’escenari movent una mica la cadereta mentre amb les mans feien moure les faldilles de colors vius. De vegades, hi havia tants colors, tantes ballarines que no veies res. També hi havia ballarins que les acompanyaven, movent molt més el seu cos.

A part dels cantants, que sovint repassaven la història de Cuba amb les cançons, hi havia tres parelles de ballarins que feien els balls més bons. El cha cha cha o qualsevol altre. Les noies es movien bé (sobretot quan alçaven la cama fins a dalt de tot de la cara), però els nois era una cosa espectacular. Feien contracamells de panxa, salts (alguns africans), sense parar ni un segon. Impressionaven tots els salts que feien les noies constantment i com els nois les aguantaven com si no pesessin res.

Tot i que la salsa cubana és maca de veure, sense voler, em vaig deixar emportar per un tango que va ballar una de les parelles amb música de l’òpera de Carmen. Genial. Clar que potser era un tango extravagant perquè la noia saltava amunt i el noi l’agafava. Però el van interpretar. Es tocaven amb passió i s’enfadaven. El noi la volia dominar i ella, a voltes, s’hi deixava arrossegar. No hi ha paraules per descriure les sensacions que em va fer viure aquell tango. Vaig sortir amb el convenciment que més que mai he d’aprendre a ballar-lo.

A l’hotel de Varadero també es feien espectacles a les nits, però variaven cada nit, suposo que per no fer sempre el mateix amb els turistes. Una nit era tropicana, l’altre disco i les altres ja no les vaig veure. També es movien molt, tot i que eren menys, i també la feina dels homes era més bona, potser perquè en el fons no estem acostumats a veure a ballar els homes. La tercera nit van fer un carnaval entre dos hotels. Hi havia comparsa amb música i era divertit veure’ls ballar res que no fos extraordinari, que fos per a tothom. Va durar poc, perquè després van tornar a fer en un parc un altre espectacle. En aquest van fer un tango, però no era igual. No hi havia interpretació. No hi havia passió. Tanmateix, no es pot criticar perquè Cuba no és la terra dels tangos.

En fi, qui vagi a Cuba trobarà música i ball, diferent a l’oriental, però amb moviments de caderes i cos que no tenen res a envejar a altres tipus de dansa. Qui vagi a Cuba que no faci com jo que, per circumstàncies, no vaig poder veure la nit. Que surti de la seva por i es prepari per sentir la música i moure’s.
(No tinc fotos de l’espectacle, però sí del Carnaval hoteler).